El Greco de Montserrat és autèntic
A la Magdalena penitent del Museu de Montserrat, el càstig per la seva dubtosa autoria l’ha perseguit fins als nostres dies. Però aquesta mortificació en forma de polèmiques –sovint no del tot rigoroses– entre entesos podria haver arribat a la seva fi. ¿Va pintar Doménikos Theotokópoulos El Greco (1541-1614) aquest petit oli que custodia la pinacoteca montserratina? Un grup d’experts italians liderats per Lionello Puppi, veterà i prestigiós historiador de l’art i un dels principals coneixedors de l’obra del pintor cretenc, han conclòs que sí.
La ‘Magdalena penitent' lluirà a partir de la setmana que ve en una exposició a Treviso
Puppi es va interessar per la peça quan gairebé ja tenia tancat el projecte de l’exposició El Greco in Italia. Metamorfosi di un genio, que s’inaugurarà el pròxim dia 23 a la Casa dei Carraresi de Treviso –estarà oberta al públic fins al 10 d’abril–. Ell és el comissari d’aquesta mostra que resseguirà les passes del Greco per Itàlia, tot exhibint-ne les pintures mestres que hi va crear al llarg del decenni 1567-1576, confrontades amb icones que el van inspirar, de Ticià, Bassano i Tintoretto.
Tot just fa un mes, Puppi i el seu equip es van posar en contacte amb el director del Museu de Montserrat, Josep de C. Laplana, i li van demanar una fotografia en alta resolució del quadre. Extasiats per la troballa, aquesta mateixa setmana han enviat a Montserrat un restaurador que ha inspeccionat minuciosament l’obra i li ha fet algunes proves, per exemple amb raigs ultravioleta, que han precisat que tant la tela com els pigments són antics, els propis del segle XVII, i que els retocs posteriors són mínims.
El veredicte és rotund, segons les conclusions a les quals ha tingut accés aquest diari. “Puppi està convençut que és l’últim quadre que el Greco va crear a Venècia, sota l’influx de Ticià. Segons ell, es tracta de la primera Magdalena que va pintar, una grisalla a partir de la qual va fer totes les altres a Espanya, molt més acolorides, seguint el gust d’aquí. Els tons més foscos de l’obra que va servir de model de tota la sèrie és el que sempre ha despistat als especialistes. El veien un Greco massa estrany, passant per alt que, al final de la seva vida, va recuperar les grisalles”, subratlla el pare Laplana, que així i tot manté un darrer punt de cautela. L’obra serà sotmesa a Itàlia a més anàlisis que acabaran de certificar les hipòtesis dels investigadors. L’examen definitiu, que inclourà una radiografia i una reflectografia infraroja, el faran uns laboratoris de referència en el sector de la restauració: l’empresa Nicola Restauri, situada a Aramengo, a prop de Torí.
Laplana es mostra encara prudent, però el comitè científic de l’exposició considera que ja té prou elements per defensar aquest Greco i ha decidit incorporar la peça en el recorregut. De cara als mitjans de comunicació, l’està promocionant com un dels reclams. La Magdalena penitent marxarà de Montserrat aquest dimecres i, només aterrar a la península itàlica, rebrà un bany de masses mediàtic. La premsa ha estat convocada a un acte en el decurs del qual s’obrirà de manera solemne la caixa en què arribarà.
El director del Museu de Montserrat respira tranquil. Ell sempre ha tingut força clar qui era l’autor d’aquest quadre que va ingressar a l’abadia l’any 1980, procedent de la col·lecció de Josep Sala Ardiz, que va donar tot el seu llegat a Montserrat. No en desconfiava, però seguia atentament, i fins a cert punt entenia, el debat dels experts. Com a senyal de respecte a aquestes discussions, el museu, si bé lluïa amb orgull el seu tresor a les sales, denegava totes les peticions que rebia per exposar la tela a fora. “Una cosa era despenjar-la de la paret, que hauria estat com matar-la, i l’altra passejar-la per seguir alimentant unes postures tan oposades. Ara és diferent perquè hi ha una recerca seriosa i un informe ferm al darrere”, apunta el pare Laplana.
José Milicua tenia raó
El qüestionat Greco no sortia de la muntanya des de mitjan dels anys noranta, després de participar en una exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), El Greco. La revaloració pel modernisme català, de la qual en va ser comissari José Milicua. Tot i que Milicua va avalar l’autenticitat de l’obra –“se la va mirar amb lupa i la va tocar, no com altres que parlen sense haver-la vist mai, i va arribar a les mateixes conclusions a les quals ha arribat Puppi”–, la controvèrsia va ser intensa, amb opinions tan radicals com la de l’eminent Fernando Marías, que no es va estar de pregonar que l’obra és absolutament falsa. Laplana va quedar tan escarmentat que va decidir deixar-la reposar tot fixant un repte per als següents anys: un estudi a fons, “serè i profund”, per dilucidar l’enigma de l’autoria. Després de tant temps esperant-lo, ja és una realitat.
La penitència s’acaba per a la Magdalena del Museu de Montserrat? Sembla ser que sí. Laplana parla de “rehabilitació” d’un quadre amb una història força accidentada. El seu primer propietari conegut va ser Josep Gallart i Folch, l’amo de la Hispano-Suiza, bibliòfil i aficionat a l’art. Segons el periodista Lluís Permanyer, que va tenir accés a les seves memòries, va comprar l’obra als anys quaranta al Rastro madrileny per 8.000 pessetes. Els que sempre han sospitat que aquesta Magdalena no era autèntica han predicat aquest sòlid argument: com havia pogut anar a parar un Greco en un mercat de vell en una època en què l’artista ja estava encimbellat en el tron dels grans mestres de la pintura? Un bon misteri que, en absència de documentació, és de molt mal resoldre.
Al Museu de Montserrat hi ha la factura de la següent transacció: 412.500 pessetes que va pagar pocs anys després Josep Sala Ardiz a la Sala Parés de Barcelona, refiat de l’expert que garantia la firma de l’obra, Xavier de Salas Bosch, que va ser director del Museu del Prado als anys setanta.
Però des de bon principi aquest Greco estava maleït per teories per a tots els gustos i disgustos. Sempre ha tingut partidaris de la seva autenticitat de molt pes, com per exemple Harold Wethey. Ara bé, ell i altres entesos no dissimulaven que és un treball menor de l’artista, de qualitat baixíssima en comparació amb la immensa Magdalena penitent que té el Museu de Belles Arts de Budapest. Wethey va descriure així la peça montserratina: “Versió agradable i petita de la pintura de Budapest, però que no té la seva força ni consistència.”
En el bàndol dels experts que han negat la presència de la pinzellada del Greco, hi ha els que asseguren que es tracta d’una còpia feta pel taller del mestre. Halldor Soehner, imprescindible en l’univers de savis del Greco, n’estava convençut. I els que han anat més enllà han dit que és una falsificació descarada, és a dir, una simple imitació moderna, de finals del XIX o principi del XX, just el moment que el Greco, ignorat i menystingut durant segles, va ser revalorat.
