Montserrat Negre Queralt

Barcelona, 1925 — 2021

A la Montserrat l’hem coneguda relacionada sempre amb llibres, a l’entorn de la conservació i restauració de documentació bibliogràfica. “Jo sóc de l’Ardiaca”, li agradava recordar amb orgull, i no és una exageració perquè allí va viure de petita. Aquesta relació infantil la va portar a estimar i dedicar-se, després, a la professió de conservació i restauració que sempre va exercí a la seva estimada “Casa l’Ardiaca”.

De la Montserrat podem afirmar que va ser una dona avançada a la seva època. De joveneta va decidir estudiar, primer, els 7 anys de batxillerat i el posterior Examen d’Estat de l’època, i després, el “Plan Bachiller de Magisterio” amb el qual va poder exercir de mestre durant 3 anys.

El món ple de llibres on vivia i que tant estimava va fer que aprengués a restaurar i enquadernar, als anys 60, al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona. De caràcter decidit i amb inquietuds, ja l’any 1963 i, sovint també, estius posteriors, va anar al llavors Istituto Centrale di Patologia del Libro de Roma, per perfeccionar els estudis de restauració. Intel·ligent com era, va copsar que per exercir amb correcció la professió calia estar en contacte i aprendre a les institucions més punteres del moment.

Això li va aportar coneixements avançats sobre conservació-restauració i l’amistat amb professionals de referència internacional, com Alfonso i Fausta Gallo de l’ICPL, amb els quals va mantenir un intens vincle afectiu que durà al llarg de la seves vides. Generosa com era, sabem que compartia aquests coneixements i coneixences amb amics i col·legues.

Freqüentava congressos nacionals e internacionals. Era membre de l’“International Council of Museums” des que va conèixer la seva existència i de l’ICOM nacional que es va crear, després, a Espanya. Va ser membre fundadora del Grup Tècnic de Conservació y Restauració de Catalunya, GTCR, el qual, amb el temps ha esdevingut l’actual Associació de Conservadors Restauradors de Catalunya, CRAC. També va formar part de la “Asociación de Historiadores del Papel en España”, que actualment és la “Associación Hispánica de Historiadores del Papel”, AHHP, i també va col·laborar àmpliament amb l’“International Association of Paper Historians”, IPH.

Aula del Conservatori de les Arts del Llibre amb el mestre J. Vallina.
Istituto Centrale di Patologia del Libro amb Alfonso Gallo.
Congrés IPH 1965 amb Oriol Valls. Visita VIC.
Congrés Sevilla, 1976, amb M. Sainz de la Maza.
Congrés Sevilla, 1976, amb M. Sainz de la Maza.
Congrés ICOM-CC, Venècia 1975 amb J. M. Xarrié i E. Porta.

La Montserrat, a més, fixava la mirada en el que li era més proper. Amb el seu germà Ton compartien la passió per la impremta, un negoci familiar on ella havia col·laborat de manera desinteressada. I era aquest coneixement tan exhaustiu sobre l’arquitectura i la construcció del llibre, el que la portava a defensar i difondre el vocabulari tècnic de l’univers bibliogràfic. Un vocabulari tan ric i precís en llengua catalana com de vigència fràgil a causa de les noves tecnologies.
Va fer una feina ingent a la seva “Casa de l’Ardiaca” però també col·laborà amb altres institucions dins del marc del que llavors eren els museus de l’Ajuntament de Barcelona.

Va aportar voluntat i dedicació extremes a l’exercici de la seva professió en aquesta feina. Feliç de treballar per la conservació de llibres i documents, en aquest recinte tant estimat per ella, va ser sempre meticulosa i exigent en el treball, i ha estat referent per a generacions posteriors. Amb voluntat didàctica, sempre de caire senzill i proper, desprenia saviesa des del moment que la coneixies. Feia arribar amb naturalitat i fàcilment aquesta saviesa, a nivell professional i humà, a tota persona amb qui es relacionava.

Museu de l’impremta, Poble Espanyol, Barcelona.