El Museu Nacional d’Art de Catalunya i el món de la conservació-restauració del nostre país tenen un deute pendent de gratitud amb Joaquim Pradell i Ventura. L’any 1935, essent director Joaquim Folch i Torres, va entrar al Museu quan només tenia 14 anys, com a meritori a prova i sense cobrar. Va ser deixeble de Manuel Grau i Mas, el capdavanter de la restauració contemporània a Catalunya, que va dirigir el servei de restauració del Museu a partir de l’any 1932, després que la Junta de Museus l’enviés a formar-se com a restaurador a la Pinacoteca de Brera, a Milà. Joaquim Pradell ha dedicat mig segle al Museu, on es va convertir en un dels professionals més respectats del seu àmbit i on es va jubilar com a cap del Servei de Restauració. Han passat per les seves mans algunes de les obres de pintura més rellevants del patrimoni català: en algunes hi ha intervingut directament i en d’altres ha fet d’espectador privilegiat.
El seu sentit de la responsabilitat i la seva preocupació pel treball són ben coneguts per tots aquells que han col·laborat amb ell, els quals ens n’han donat testimoni.
I és veritat, Joaquim Pradell no frivolitza mai quan parla de processos de conservació-restauració i menys quan està davant de l’obra, quan examina en detall les alteracions i valora les actuacions de restauració que s’hi poden apreciar o quan s’entusiasma descrivint les peculiaritats de la tècnica d’un artista. La generositat a l’hora de transmetre els seus coneixements i els seus descobriments ha constituït un estímul i un regal per als restauradors, historiadors de l’art i científics que han tingut la sort de tractar-lo. L’any 1995, el cap del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Xarrié, va demanar a Pradell que col·laborés en la restauració d’una de les obres mestres de Jaume Huguet, el Retaule de l’Epifania o del Conestable, que ja havia estat tractat en diverses ocasions al Museu d’Art de Catalunya. Amb l’article que ara publiquem sobre la seva actuació en una taula lateral d’aquest retaule, Joaquim Pradell, que sempre ha exhibit una capacitat d’observació, una memòria i un ofici prodigiosos, ha volgut deixar constància d’una restauració de maduresa on l’experiència i la curiositat han estat determinants.