L’Enric ens va deixar el 19 de desembre de 2012. Tot i que som conscients que ell defugia qualsevol reconeixement que se li volgués fer, no hem volgut perdre l’oportunitat de, com a mínim, recollir els records que tenim d’ell per fer un petit mosaic d’impressions al voltant de la seva persona. Hem recopilat també algunes de les fotografies (de les poques que es va deixar fer) que, passats els anys, ens permeten recordar el seu tímid somriure i la seva bonhomia.

Portava uns 14 anys jubilat i, per decisió pròpia, s’havia desvinculat gairebé per complet del món de la restauració. De fet, mantenia vincles amb la gent de més confiança però no assistia a cap acte organitzat pel nostre col·lectiu professional. Ni tan sols no va acceptar la invitació que des del Grup Tècnic se li va fer, l’any 2008, en motiu de la celebració del 25 aniversari de l’associació, en la que se li volia retre un homenatge especial fent-lo soci honorífic. En aquella ocasió li vam preparar un llibre de dedicatòries amb un recull fotogràfic i preteníem fer-li entrega públicament aprofitant la celebració esmentada. Però no hi va voler assistir, de manera que vam haver d’anar-li a portar a casa seva, a la Garriga. Allà vam poder comprovar que s’havia buscat una manera de viure la jubilació amb tranquil·litat i fent les coses que sempre li havien fet il·lusió i que no havia pogut dur a terme per manca de temps. Estava fent unes figures d’escacs en fusta que havia dissenyat meticulosament i que en aquell moment havien esdevingut l’objectiu de la seva perseverança i tossuderia.

L’Enric va ser una persona admirable i entranyable. Som molts els que el recordem per les seves lliçons, tant de vida com de professió.

Havent realitzat, de jove, estudis de mecànica, es va decantar pel dibuix tècnic i finalment va acabar dedicant-se a la restauració després d’haver-se matriculat a la Facultat de Belles Arts, on va acabar cursant l’especialitat entre companys com la Mª Antonia Heredero, la Glòria Flinch, l’Aurora Velat, en Gener Alcantara, la Georgina Berini, l’Àngels Borrell i la Gema Campo, entre altres.

En aquests termes recorda la Gema Campo la primera vegada que va veure l’Enric: “(…) deuria ser l’any 1976 o 77. Jo tot just havia començat els estudis a l’antiga Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, i precisament l’Enric formava part d’un grup d’estudiants més grans que, en una sessió informativa a la Sala d’Actes, ens explicaven els avantatges de la transformació per la que es lluitava, el pas d’Escola Superior de Belles Arts a Facultat de la Universitat de Barcelona. Recordo que em va impactar el seu aspecte: el “blazer” blau marí i la seva forma de fumar en pipa em van fer classificar-lo com una mena de “llop de mar” o de bohemi parisenc. No m’imaginava en aquell moment que pocs anys després, al 1981, coincidiríem i treballaríem plegats en el Centre de Restauració de Sant Cugat i mantindríem una relació molt bona que em va fer canviar totalment aquesta primera imatge. En els primers mesos de treball al centre l’Enric venia a les tardes, quan plegava de l’altra feina que encara mantenia i es dedicava més aviat a tasques d’organització, reunions, etc. per intentar donar estructura a aquell centre que tot just començava la seva activitat. Més endavant, i reconduint la situació, la seva feina es va centrar al taller de fusteria de la planta baixa, on va dissenyar i construint les taules de treball i va endegar la seva tasca en el tractament de suports de retaules a l’hora que anava formant l’equip de treball que col·laborava amb ell”.

La Gema també destaca el caràcter proper de l’Enric: “Suposo que li ha passat a molta altra gent que va tenir tracte amb l’Enric: tenies la sensació que parlaves amb algú que t’escoltava i que, malgrat la diferència d’edat i que tenia molta més experiència que el grupet de joves que vam començar al centre, mantenia una actitud de respecte, t’escoltava i es creava amb ell una relació molt cordial que ha perdurat en el nostre record”.

Va treballar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya des de la seva creació, en l’especialitat de restauració de suports de fusta, en la que va estar al capdavant fins la seva jubilació. Hi va desenvolupar una important tasca pel que fa al disseny d’estructures i a la preservació de talles, taules i retaules. Però també cal destacar la seva labor com a “mestre” dels no pocs estudiants que passaven pel Centre amb beques i contractes, als quals l’Enric s’esforçava en formar com a professionals. La Mari Luz Morata i la Carme Masdeu el consideren com a un mestre complet, com a un mestre del Renaixement, diuen, que “transmetia l’ofici tant en la vessant tècnica com en la humana i que ensenyava a estimar les eines i el taller”. Recorden que, tot i que semblava molt seriós i de caràcter sec, era en realitat molt afectuós, proper i humà. Elles eren molt joves i l’atabalaven amb la pressa, mentre que ell reclamava reflexió i meditació com a premissa per qualsevol tasca. D’ell van aprendre metodologia, ordre i responsabilitat.

Durant uns anys, a finals dels 90, va formar part de la Junta de l’Associació de Conservadors Restauradors de Catalunya, Grup Tècnic, com a vocal i va dedicar hores i hores a preparar la contraportada del Full Informatiu d’aquella època, amb uns mots encreuats o sopes de lletres relacionades amb la nostra professió, que molts de vosaltres segur que recordareu. D’aquesta etapa ens en fa cinc cèntims l’Anna Nualart: “Els meus records de l’Enric Pujol són majoritàriament de l’etapa que vam compartir a la Junta del Grup Tècnic. Era la persona de més edat i que millor coneixia la professió per dintre dels que érem a la Junta, i feia un esforç considerable per assistir a les reunions que teníem molt sovint (en algunes èpoques setmanalment). De la seva tasca al centre en puc parlar molt poc. El meu pas per allà va ser ocasional, però la coincidència amb ell al principi de la meva activitat professional va ser sempre molt profitosa, com sempre que s’escolta algú amb molt d’ofici i de qui ets conscient que pots aprendre moltes coses. L’Enric era algú que acumulava saviesa de manera tranquil·la, amb un fons reposat i reflexiu. Era capaç d’escoltar, raonar, discutir i també de programar les accions reivindicatives més agosarades, però sempre amb els arguments i el tempo necessaris per carregar de raó les seves accions. Sempre havia estat una persona compromesa amb la gent jove, a qui sabia escoltar i tractar amb respecte. Si no recordo malament, havia treballat en centres de formació professional impartint docència a joves amb pocs estudis i recursos.

A partir de la seva jubilació, va deixar d’assistir a les reunions del Grup Tècnic progressivament. Havia de baixar a Barcelona des de La Garriga expressament i la seva mobilitat cada vegada més dificultosa el va deslligar de la professió. I poc a poc li vam anar perdent la pista… Tot i això, el record de l’Enric serà sempre el d’una persona propera, amb molts coneixements i molta facilitat per compartir-los, de tracte fàcil i respectuós: un savi de confiança”.