Josep Mª Xarrié

Josep Mª Xarrié i la historia moderna de la restauració a Catalunya

(publicat a la revista UNICUM, núm. 12 de 2013)
(foto: Josep Mª Xarrié restaurant un Greco)

Josep Mª Xarrié i Rovira (1943-2013) ha estat el pont generacional a Catalunya entre els primers restauradors d’ofici especialitzats com a tals i els actuals conservadors-restauradors amb una formació reglada, així com l’artífex dels fonaments de la restauració a Catalunya. Xarrié, un nom que vincula patrimoni i Catalunya, obra d’art i restauració.

Nascut a Barcelona en el si d’una família de restauradors, la seva infància va transcórrer entre un pis de la Gran Via, que alhora era habitatge familiar i taller de restauració, i la casa pairal de can Vergés de Premià de Dalt. El seu pare Domènec Xarrié i Mirambell (1909-1984), havia iniciat a Premià l’ofici familiar de fuster de mà de l’avi Josep Xarrié i Moragas (1880-1962), i com ell havia après a dibuixar anant a Llotja a Barcelona, tal i com demanava l’ofici aleshores. L’atzar feu que el 1929 Joaquim Folch i Torres, que tenia casa a Premià al costat de la dels Xarrié, encarregués a l’hàbil i espavilat Domènec la restauració de la col·lecció d’instruments de la seva esposa Orsina, una feina que la realitzaria al taller del Museu de Belles Arts del parc de la Ciutadella. Quan Manuel Grau i Mas (1892-1974), tècnic conservador de la junta de museus, torna del seu pensionat al taller de restauració de Mauro Pellicioli a Milà, d’aprendre el “bell i difícil art de la restauració”, se li encarrega la creació d’un taller de restauració d’obres d’art associat al Museu de la Ciutadella. Allà hi troba en Domènec Xarrié, que veient el seu bon ofici l’agafa com a col·laborador per al primer taller de restauració del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Així, Domènec Xarrié inicia la seva tasca com a restaurador de pintura amb el mestratge de Grau, que a l’any 1934 continua al nou museu del Palau Nacional.

Les conseqüències de la guerra civil va provocar el trasllat de les obres d’art del Museu d’Art de Catalunya a Olot, i durant tres anys (1936-1939) Manuel Grau i Domènec Xarrié, conjuntament amb altres tècnics i el mateix Folch i Torres, es varen ocupar de la salvaguarda del patrimoni artístic català que allà s’hi havia destinat. Durant la seva estada a Olot en Domènec Xarrié va conèixer la que seria la seva esposa Dolors Rovira i Vilar, filla d’un comerciant, el negoci del qual s’ubicava al costat mateix de l’església de Sant Esteve on s’albergava l’immens magatzem d’obres artístiques salvaguardades per la Generalitat. Casualitats de la vida va fer que els Rovira originaris d’Arenys, que una generació anterior havien anat a Olot, arrelessin de nou al maresme, ara a Premià.

La postguerra va retornar a en Domènec Xarrié i en Manel Grau al Palau Nacional de Barcelona per continuar la seva tasca, a l’equip dels quals s’hi va reincorporar un jove Joaquim Pradell (1921-2009), que ja havia començat a col·laborar abans del trasllat a Olot.

Del matrimoni Xarrié-Rovira varen sortir dos fills: Jaume (1940), reputat antiquari de Barcelona, i en Josep Mª, nascut tres anys més tard. Des de ben petits, en Josep Mª i el seu germà Jaume ajudaven al seu pare en el taller de restauració de la Gran Via, on es tractaven algunes de les obres d’art més importants de Catalunya.

El 1960, un joveníssim Xarrié de 17 anys entra a formar part, com a ajudant a temps parcial, de l’equip de restauradors del Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional. En aquesta línia, i seguint la nissaga paterna, va fer estudis a Llotja per preparar el seu ingrés a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi (l’actual facultat de Belles Arts) per a formar-se oficialment com a restaurador. Així doncs, i alternativament al treball al Palau Nacional, va cursar els estudis de Belles Arts (1963-1967) on va rebre l’últim mestratge de Manel Grau, ja jubilat del Museu d’Art.
El 1967, finalitzats els estudis, s’incorpora oficialment al Museu Nacional com a tècnic funcionari dels museus municipals d’Art de Barcelona, on va seguir aprenent l’ofici dels grans mestres restauradors. Hi va estar treballant fins el 1974, juntament amb el seu pare Domènec i altres restauradors com Joaquim Pradell, Lluís Iglesias, Francesc Vallès i Marisa Sainz de la Maza.
El 1969, després de la seva anada al servei militar, Francisco Ribera, degà de l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, li ofereix la plaça de professor encarregat de la càtedra de restauració, vacant des de la jubilació de Manel Grau el 1965. Així inicia el seu bagatge acadèmic dins el departament de conservació i restauració de béns culturals de la futura facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en la que serà una etapa fonamental en la seva vida i en la formació de restauradors a Catalunya. Instaura el primer pla d’estudis, amb 24 temes desenvolupats en tres anys després de cursar els cursos comuns de belles arts, on al final dels qual l’alumne obtindria el diploma específic de Restauració de Pintura. Aquesta etapa docent, paral·lelament al seu treball de tècnic funcionari dels museus municipals d’art de Barcelona, la realitzarà fins a l’any 1986, quan ja fa cinc anys que és al capdavant del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

El 1973, pocs anys després de casar-se amb Carme Poveda (dona vital i intel·ligent, companya imprescindible en el camí que havia de seguir), amplia els seus estudis de restauració a l’ICCROM a Roma. Allà coneix restauradors de prestigi, com Mora i Philippot, i el posa en contacte amb les institucions internacionals relacionades amb el mon de la conservació del patrimoni, en un moment en què el país tot just començava a obrir-se de nou a Europa i al mon. Aquests contactes, i el fet de ser el màxim especialista a Catalunya en matèria de conservació i restauració, li suposa l’inici del seu bagatge internacional, on a partir de 1978 és consultor de la UNESCO per als països de l’Amèrica del Sud (Brasil, Mèxic, Costa Rica, República Dominicana i Guatemala). La particular tendència envers la formació, la permanent obsessió en la conservació del patrimoni, i la necessitat de vincular els organismes internacionals a Catalunya, l’implica en el comitè organitzador a nivell espanyol dels Congressos de Conservació i Restauració de Béns Culturals promoguts per l’ICOM, des del primer organitzat a Sevilla el 1976 fins el de València de 2008, sempre com a responsable de grup de pintura mural.

A nivell particular l’any 1973 va fundar Ideart S.A., conjuntament amb Eduard Porta i Lluís Monreal, una de les primeres empreses especialitzades en estudis historicoartístics, d’anàlisi científics i de restauració per a les obres d’art. Va tenir una vida curta però intensa, en una inhabitual línia pluridisciplinar que començava a marcar i a establir els paràmetres de la conservació i l’estudi del patrimoni. Amb la Carme va tenir dos fills, la Mireia i en Roger, que han mamat la conservació-restauració des de la seva infància i, com no, han seguit amb encert l’estol del llinatge familiar.

Per altra cantó, i en la vessant professional que més li satisfeia, va estar a l’inici de l’associacionisme professional en reconeixement de l’estatus del restaurador i dels tècnics vinculats al patrimoni. Arran del Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977, sovintegen les reunions entre tècnics vinculats a Museus, arxius i biblioteques, i aquell mateix anys es fa la primera assemblea de Museus de Catalunya on impulsa, conjuntament amb Pradell i Porta, el primer Grup de Treball de Conservació i Restauració, allò que esdevindrà més tard el Grup Tècnic, l’associació de conservadors-restauradors de Catalunya. A l’associació hi estarà vinculat fins el 1996, any que, per discrepàncies amb la junta, fomenta la creació d’una nova associació: ARCC 2000.
A nivell de Catalunya, i seguint amb la línia de formació de restauradors especialitzats, entre 1978 i 1981 va impulsar la creació del “Curs d’especialització en l’estudi i la conservació de pintura mural”, juntament amb Pradell, Porta i Rosa Mª Montserrat, sota els auspicis de “l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània Miquel Farré”, creada el 1959. Les aules del monestir de Sant Cugat que ocupava aquesta escola d’estiu acabaria cedint el lloc i l’espai físic al futur Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya el desembre de 1981.
El seu bagatge dins la conservació a Catalunya, i la seva vinculació amb els corrents catalanistes a l’època de la transició, fa que la nova Generalitat pensi amb ell quan es decideix dins el Departament de Cultura crear un Centre de Restauració que s’ocupi de la conservació del patrimoni artístic català. Així, al desembre de 1981, a Sant Cugat del Vallès, s’inicia el camí del Centre de Conservació i Restauració (CCR), l’actual CRBMC, inicialment com a Secció del Servei de Museus de la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura. El 1986, i de la ma de Max Cahner, el Centre passa a ser un Servei propi, i en Xarrié n’esdevé el cap del Servei, moment que es desvincula definitivament de la Universitat de Barcelona per incompatibilitat de càrrecs.

Durant 27 anys, del 1981 al 2008 (any de la seva jubilació), i a través del Centre de Restauració (el primer Centre creat com a tal a l’Estat Espanyol) condueix la conservació i la restauració del patrimoni artístic de Catalunya, i en fa una professió reconeguda i valorada arreu, en part per la consciència de territorialitat i en part per la facilitat de fer arribar els especialistes en conservació i restauració fins l’últim racó de Catalunya. Des de la seva filosofia, el Centre esdevé el punt de referència (i quasi un pas obligat) del mon professional, i intervé a qualsevol lloc on és necessari conservar el més petit objecte, un objecte que pot ser insignificant per a la història però molt important per al poble que l’acull. Amb el Centre de Restauració també organitza congressos i exposicions, com els Catalunya Restaura, un mirall de la realitat Catalana, i difon la conservació-restauració a través de les publicacions com les Memòries d’activitats i la revista Rescat. De tot allò que havia viscut com a pont generacional, del coneixement històric i professional acumulat, resta escrita (per sort) la seva memòria en el llibre “Restauració d’obres d’art a Catalunya” (publicacions de l’abadia de Montserrat, 2002), fins avui l’únic llibre que parla de la història de la restauració a Catalunya.

Però, definitivament, ens queda el record entranyable i vital de l’home que tant va estimar el patrimoni i Catalunya. Com ell mateix deia, i parafrasejant el final del seu llibre, “el nostre passat no s’ha d’oblidar mai si no volem ser esclaus del nostre futur”.

Pere Rovira i Pons
Conservador-restaurador