Enric Pujol

Enric Pujol Espinosa de los Monteros ( 1931- 2012)

L’Enric ens va deixar el 19 de desembre de 2012. Tot i que som conscients que ell defugia qualsevol reconeixement que se li volgués fer, no hem volgut perdre l’oportunitat de, com a mínim, recollir els records que tenim d’ell per fer un petit mosaic d’impressions al voltant de la seva persona.Hem recopilat també algunes de les fotografies (de les poques que es va deixar fer) que, passats els anys, ens permeten recordar el seu tímid somriure i la seva bonhomia.

Enric Pujol
L’Enric fumant amb pipa (fotografia: Núria Pedragosa)

Portava  uns 14 anys jubilat i, per decisió pròpia, s’havia desvinculat gairebé per complet del món de la restauració. De fet, mantenia vincles amb la gent de  més confiança però no assistia a cap acte organitzat pel nostre col·lectiu professional. Ni tan sols no va acceptar la invitació que des del Grup Tècnic se li va fer, l’any 2008, en motiu de la celebració del 25 aniversari de l’associació, en la que se li volia retre un homenatge especial fent-lo soci honorífic. En aquella ocasió li vam preparar un llibre de dedicatòries amb un recull fotogràfic i preteníem fer-li entrega públicament aprofitant la celebració esmentada.  Però no hi va voler assistir, de manera que vam haver d’anar-li a portar a casa seva, a la Garriga. Allà vam poder comprovar que s’havia buscat una manera de viure la jubilació amb tranquil·litat i fent les coses que sempre li havien fet il·lusió i que no havia pogut dur a terme per manca de temps. Estava fent unes figures d’escacs en fusta que havia dissenyat meticulosament i que en aquell moment havien esdevingut l’objectiu de la seva perseverança i tossuderia.

L’Enric va ser una persona admirable i entranyable. Som molts els que el recordem per les seves lliçons, tant de vida com de professió.

Havent realitzat, de jove, estudis de mecànica, es va decantar pel dibuix tècnic i finalment va acabar dedicant-se a la restauració després d’haver-se matriculat a la Facultat de Belles Arts, on va acabar cursant l’especialitat entre companys com la Mª Antonia Heredero, la Glòria Flinch, l’Aurora Velat, en Gener Alcantara,  la Georgina Berini, l’Àngels Borrell i la Gema Campo, entre altres. 

En aquests termes recorda la Gema Campo la primera vegada que va veure l’Enric: “... deuria ser l’any 1976 o 77. Jo tot just havia començat els estudis a l’antiga Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, i precisament l’Enric formava part d’un grup d’estudiants més grans que, en una sessió informativa a la Sala d’Actes, ens explicaven els avantatges de la transformació per la que es lluitava, el pas d’Escola Superior de Belles Arts a Facultat de la Universitat de Barcelona. Recordo que em va impactar el seu aspecte: el “blazer” blau marí i la seva forma de fumar en pipa em van fer classificar-lo com una mena de “llop de mar” o de bohemi parisenc. No m’imaginava en aquell moment que pocs anys després, al 1981, coincidiríem i treballaríem plegats en el Centre de Restauració de Sant Cugat i mantindríem una relació molt bona que em va fer canviar totalment aquesta primera imatge. En els primers mesos de treball al centre l’Enric venia a les tardes, quan plegava de l’altra feina que encara mantenia i es dedicava més aviat a tasques d’organització, reunions, etc. per intentar donar estructura a aquell centre que tot just començava la seva activitat. Més endavant, i reconduint la situació, la seva feina es va centrar al taller de fusteria de la planta baixa, on va dissenyar i construint les taules de treball i va endegar la seva tasca en el tractament de suports de retaules a l’hora que anava formant l’equip de treball que col·laborava amb ell”.

La Gema també destaca el caràcter proper de l’Enric: “ Suposo que li ha passat a molta altra gent que va tenir tracte amb l’Enric: tenies la sensació que parlaves amb algú que t’escoltava i que, malgrat la diferència d’edat i que tenia molta més experiència que el grupet de joves que vam començar al centre, mantenia una actitud de respecte, t’escoltava i es creava amb ell una relació molt cordial que ha perdurat en el nostre record”.

Va treballar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya des de la seva creació, en l’especialitat de restauració de suports de fusta, en la que va estar al capdavant fins la seva jubilació. Hi va desenvolupar una important tasca pel que fa al disseny d’estructures i a la preservació de talles, taules i retaules. Però també cal destacar la seva labor com a “mestre” dels no pocs estudiants que passaven pel Centre amb beques i contractes, als quals l’Enric s’esforçava en formar com a professionals. La Mari Luz Morata i la Carme Masdeu el consideren com a un mestre complet, com a un mestre del Renaixement, diuen, que “transmetia l’ofici tant en la vessant tècnica com en la humana i que ensenyava a estimar les eines i el taller”. Recorden que, tot i que semblava molt seriós i de caràcter sec, era en realitat molt afectuós, proper i humà. Elles eren molt joves i l’atabalaven amb la pressa, mentre que ell reclamava reflexió i meditació com a premissa per qualsevol tasca. D’ell van aprendre metodologia, ordre i responsabilitat.

Durant uns anys, a finals dels 90, va formar part de la Junta de l’Associació de Conservadors Restauradors de Catalunya, Grup Tècnic, com a vocal i va dedicar hores i hores a preparar la contraportada del Full Informatiu d’aquella època, amb uns mots encreuats o sopes de lletres relacionades amb la nostra professió, que molts de vosaltres segur que recordareu. D’aquesta etapa ens en fa cinc cèntims l’Anna Nualart: “Els meus records de l’Enric Pujol són majoritàriament de l’etapa que vam compartir a la Junta del Grup Tècnic. Era la persona de més edat i que millor coneixia la professió per dintre dels que érem a la Junta, i feia un esforç considerable per assistir a les reunions que teníem molt sovint (en algunes èpoques setmanalment). De la seva tasca al centre en puc parlar molt poc. El meu pas per allà va ser ocasional, però la coincidència amb ell al principi de la meva activitat professional va ser sempre molt profitosa, com sempre que s’escolta algú amb molt d’ofici i de qui ets conscient que pots aprendre moltes coses. L’Enric era algú que acumulava saviesa de manera tranquil·la, amb un fons reposat i reflexiu. Era capaç d’escoltar, raonar, discutir i també de programar les accions reivindicatives més agosarades, però sempre amb els arguments i el tempo necessaris per carregar de raó les seves accions. Sempre havia estat una persona compromesa amb la gent jove, a qui sabia escoltar i tractar amb respecte. Si no recordo malament, havia treballat en centres de formació professional impartint docència a joves amb pocs estudis i recursos.

A partir de la seva jubilació, va deixar d’assistir a les reunions del Grup Tècnic progressivament. Havia de baixar a Barcelona des de La Garriga expressament i la seva mobilitat cada vegada més dificultosa el va deslligar de la professió. I poc a poc li vam anar perdent la pista... Tot i això, el record de l’Enric serà sempre el d’una persona propera, amb molts coneixements i molta facilitat per compartir-los, de tracte fàcil i respectuós: un savi de confiança”.

Enric Pujol 2
Durant unes eleccions del Grup Tècnic, 1995, (fotografia: Núria Pedragosa)

Per molts de nosaltres l’Enric va ser un exemple d’esforç i superació personal. Comptà amb molts amics entre els companys de feina, per molts dels quals també va ser un mestre i un bon conseller. La Vicky Homedes i la Glòria Flinch sempre li han agraït i li seguiran agraint la magnifica dedicació i actuació en tants i tants retaules, en alguns dels quals elles van tenir la sort de col·laborar en la restauració pictòrica.

Enric Pujol 3
Al claustre del Monestir de Sant Cugat, 1998 (fotografia: Núria Pedragosa)

Enric Pujol 4
Descansant al parc, 1990 (fotografia: Núria Pedragosa)

Enric Pujol 5
L’Enric amb la Mª Antònia Heredero (la Truca).Col.lecció personal o fons Mª Antonia Heredero

Enric Pujol 6
L’Enric treballant a l’Església de Santa Maria del Mar, amb Carmelo Ortega (fotografia Carmelo Ortega)

Enric Pujol 7
A dalt de la bastida, a l’Església de Santa Maria del Mar (fotografia Carmelo Ortega)

Enric Pujol 8P
Durant la restauració de l’ orgue de l’Església de Santa Maria del Mar, 1997 (fotografia Marta Vilà)

Malauradament no es va animar mai a deixar constància escrita de tots els seus coneixements i experiència, la qual cosa hauria estat sens dubte molt útil per la professió. Però ell era així: una persona introspectiva, molt humil i poc donada a fer-se notar. Tot i així va deixar empremta i no és difícil recordar el seu esperit curiós i alhora crític que sempre va marcar el seu tarannà, entre grans dosis de tossuderia i tenacitat.

Com a cloenda d’aquest petit homenatge, reproduïm una entrevista que li va fer la Mireia Mestre al setembre de 2003 i que ens serveix per recordar l’Enric i la seva manera d’expressar-se lliurement i clara respecte la professió, a la vegada que ens permet rememorar la seva personalitat noble i íntegra.


Entrevista a l’Enric Pujol per Mireia Mestre- Setembre de 2003

Als qui no n’hagin sentit a parlar, els diré que l’Enric Pujol és un dels conservadors-restauradors de referència a Catalunya per a aquells que tenim més de trenta anys. Dic això perquè, malgrat que ha fet algunes conferències i ha escrit algun article, els més joves no han pogut aprofitar els seus coneixements i metodologia treballant directament al costat seu o mantenint unes llargues i entranyables converses on discutíem sobre la feina, el país, els fills i la vida. L’Enric, ara jubilat, continua essent un home inquiet i de curiositat infinita, a qui li agrada estudiar per arribar al fons de les coses, un lluitador per aconseguir un status digne per a la seva professió.

Tot i que això de fer-lo respondre unes preguntes sobre ell mateix, coneixent-lo, no li ha de fer gaire gràcia, ens rep a la terrassa de casa seva amb molt d’afecte i ens convida a cafè. Després de xerrar una bona estona ens ensenya, a petició nostra, el treball magnífic de talla escultòrica que està fent amb diversos tipus de fusta. Es tracta d’un joc d’escacs que ha dissenyat ell mateix –figura per figura- després d’aprofundir en les relacions de proporcionalitat que han de mantenir les peces entre elles, de consultar bibliografia sobre jocs d’escacs històrics, de fer molts esquemes acotats, dibuixos a carbonet i proves o models de fang i de talla. He restat una estona embadalida davant d’aquestes petites joies escultòriques. Estan inspirades –diu ell- en l’escultura medieval i són d’una gran elegància i simplicitat de línies, però alhora d’una complexitat constructiva considerable.

Així, doncs, malgrat el pessimisme de fons -fruit d’un realisme que sempre l’ha fet tocar de peus a terra-, l’Enric no perd la il·lusió per seguir treballant amb el cap i amb les mans, com ha fet a tota hora, i té projectes de futur per a ell i la seva família. Però comencem l’entrevista i parlem de la seva formació com a conservador-restaurador i de la seva activitat professional.

Què va suposar el teu pas com a alumne de la Universitat de Barcelona, a l’especialitat de conservació-restauració de la Facultat de Belles Arts?

És difícil de dir. En el moment de començar Belles Arts no tenia clar quina especialitat volia fer. Jo vaig iniciar els meus estudis d’art a la Massana, durant cinc anys, fins que em vaig adonar que allà ja no en podia treure res més, que la manca de progrés no em satisfeia. Llavors vaig intentar fer el salt a Belles Arts, però ja em van advertir que les proves d’ingrés eren molt dures, especialment la de dibuix. Aleshores em van recomanar una acadèmia on vaig assistir durant un any per fer dibuix al carbonet, sobretot encaixos, amb el reglamentari “paper de metro”. Em vaig presentar i, a la primera, vaig aprovar l’examen d’ingrés. També em van suggerir que intentés presentar-me a la prova per entrar directament a primer curs sense haver de passar pel preparatori. De fet, la prova era la mateixa, però s’hi afegia el modelat i, jo, ja n’havia fet a la Massana. Em van dir: “Enric, tu estàs preparat per fer-ho” però jo vaig preferir fer el preparatori perquè era l’únic curs on podia fer pintura i escultura al mateix temps.

Jo ja havia fet procediments pictòrics murals a la Massana: fresc, esgrafiat, mosaic i vitralls, però volia provar la pintura de cavallet, malgrat que d’entrada no m’acabés de fer el pes. No n’estava segur de que el què volia fer era escultura. Amb tot, jo sempre he dit que si vaig fer Belles Arts és perquè era negat per a les matemàtiques, perquè sinó hauria fet arquitectura, perquè jo sóc més estructurat. Però aquell any vàrem acabar tots com vàrem poder perquè va ser el de les vagues, sense exàmens finals, i recordo que el professor Sala em va preguntar:

-“Pujol, vostè volia fer pintura o escultura?

- La veritat és que cap al final de curs m’he inclinat per l’escultura. Estic decidit.”

Em van aprovar i vaig passar a primer curs d’escultura.

El meu primer contacte amb la restauració va ser perquè, un bon dia que tenia una mica de temps, vaig tenir curiositat per saber què hi feien en aquelles aules de baix. Vaig anar-hi, vaig obrir la porta per veure què era allò i, aquell any, em vaig matricular i la veritat és que em va agradar. Per això, quan a mi em van parlar de la possibilitat de pensar en un nou Centre de conservació-restauració català, m’hi vaig enganxar ràpidament, amb molta il·lusió al principi. Vaig tenir la impressió que havia trobat la meva especialitat. Però tot els conceptes que vaig aprendre llavors, la idea del que havia de ser la conservació-restauració, tot se’n va anar en orri quan em vaig enfrontar amb la realitat.

Creus que la reivindicació, dels primers congressos als quals vàrem assistir, d’obtenir una llicenciatura específica de conservació-restauració encara hauria de ser vigent?

Jo crec que sí. I, a més, jo he comentat moltes vegades que caldria fer una distinció entre el restaurador “manetes” -el tècnic en arts aplicades a la restauració-, perquè és evident que l’habilitat manual és imprescindible, i el “restaurador científic”, el professional que pensa, planifica i fa el projecte. Això passa en moltes altres professions –arquitecte i aparellador, metge de capçalera, especialista i infermer-, l’una no pot fer res sense l’altra malgrat que cadascuna té el seu àmbit de treball ben definit. A més, sovint s’oblida la transcendència de la filosofia de la restauració, de la teoria i dels criteris i de l’estudi individualitzat de l’objecte. Jo he treballat amb estructures per a retaules però l’únic que feia era dibuixar, donava una idea del que volia, no dissenyava. Era l’arquitecte o l’enginyer qui dissenyava i feia els càlculs. La conservació-restauració no és una feina personal d’un sol professional sinó una feina d’equip.

El 1980, la Generalitat va crear, amb en Max Cahner com a conseller de cultura, la Secció de conservació i Instal·lacions que depenia del Servei de Museus. Tu vas entrar-hi llavors, en temps d’en Josep Guitart com a cap del Servei de Museus?

Sí, crec que el meu primer contracte és de desembre del 1980, encara que no es comença a treballar fins el 1981. Junt amb la Gemma Campo, al cap d’uns dies van aparèixer la Núria Pedragosa i la Rosa Gasol, la Mercè Marquès i la Clara Payàs... Eren “les nenes” que tenia jo a les meves ordres. També hi havia el Carles Martínez, que havia fet arts i oficis, i l’Ignasi Millet en les tasques de manteniment i compra de material.

En aquella època, 1980-81, quan ja s’havia començat a dibuixar que havia de ser un Centre de conservació-restauració de Catalunya, el referent era l’IRPA de Brussel·les i es parlava –sobre el paper- d’una política de conservació preventiva.

Sí, això estava en els objectius inicials del Centre. Però es barrejava amb la lluita soterrada, amb els successius caps del Servei de Museus, per la possibilitat de convertir-se en un ens autònom enlloc de seguir essent una part del Servei. El tema es va discutir més seriosament quan es va començar a parlar del Museu de la Ciència i de la Tècnica, amb l’Eusebi Casanellas, que havia d’acabar essent un ens autònom. Es va establir inclús una certa competència per veure qui seria el primer en aconseguir-ho.

L’any 1981 es crea ja un equip i s’ocupen les dependències del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès semi-abandonat. Què recordes d’aquells anys, al marge de fumar en pipa?

Molta feina, molta. Eren, al principi, obres de la pròpia església del monestir de Sant Cugat del Vallès. Es van fer els retaules del Roser i el de Sant Miquel, els dos primers, que jo relaciono amb una sèrie de qüestions kafkianes... Però va ser una època bastant interessant.

El claustre va ser un lloc “tranquil i silenciós” que feia possible “l’harmonia i la concentració espiritual” com es diu a la primera memòria del Servei de Restauració de Béns Mobles?

Sí, perquè quasi bé no hi entrava ningú, només mitja dotzena de persones del poble que venien a fer aquarel·les del pati del claustre, força diferent del que hi ha ara ... jo també vaig fer un apunt a llapis, que conservo.

La teva experiència docent al barri de la Mina, donant classes de mecànica a alumnes de formació professional, i la de delineant durant molts anys et van servir per treballar en la restauració dels suports de fusta, o per dissenyar estructures de retaules?

Abans, jo ja havia fet mecànica i havia estat ajustador de matriceria. Encara que ara no m’atreviria a fer un ajustat d’una matriu de tall, alguna cosa en queda: sobretot precisió en el treball. Una vegada, parlant en públic en ocasió d’una conferència sobre estructures de retaule, em van preguntar si caldria canviar tots els plans d'estudi de l'ensenyament de la conservació-restauració...

Amb 22 ó 23 anys jo començava a tocar metal·listeria, amb prou feines havia pogut estudiar. Vaig començar a fer matrius per metalls per a coses de poca envergadura i vaig acabar fent matrius per a la Seat. Llavors vaig deixar de treballar pel meu compte i em vaig posar a treballar en una fàbrica de tricotoses. Fins que un dia, un tècnic d’aquella casa em va veure uns dibuixos -jo només dibuixava per afecció, m’agradava el dibuix lineal i la geometria però no era pas delineant- i em va aconsellar que no perdés el temps i que anés a treballar amb algú que dibuixés. Vaig seguir el seu consell i, al cap de dos anys, vaig passar a treballar amb arquitectes fins que vaig començar Belles Arts.

Pel que fa a les classes d’expressió gràfica que donava a l’escola, a formació professional de mecànica o electricitat, va ser una gran experiència; jo sempre dic que vaig aprendre més jo dels alumnes que ells de mi. En aquella època vaig donar un curs del qual m’agradaria fer-ne un llibre: el primer any, els feia descobrir la perspectiva dibuixant les formes geomètriques del natural, a mà alçada... Vaig anar adquirint un bagatge que em va servir. Potser en l’ensenyament de la nostra professió, es podria arribar a fer entendre que l’important és tenir una estructura, un mètode, uns coneixements de coses que pots adquirir llegint, però el que necessites és curiositat, curiositat per comprendre, per analitzar. El mateix estudi de l’objecte, en restauració, sovint et dona la pista i la solució per a la intervenció.

Tu vas ensenyar la pràctica del taller de restauració de suports a moltes promocions. Què recordes dels teus deixebles, ajudants i becaris?

En general, tinc molt bon record i conservo l’amistat amb molts d’ells, encara que no tinc ocasió de veure’ls. Només vaig tenir un parell de problemes, que jo recordi, amb dos personatges que van durar poc. Encara conservo un regal musical d’una becària francesa i molts records d’altres... però prefereixo no dir noms perquè em sabria molt greu oblidar-me algú.

L’any 1987 la Secció de Conservació i Instal·lacions es transforma en Servei de Restauració de Béns Mobles (S.R.B.M.) passant a dependre directament de la Direcció General del Patrimoni Artístic. Què va suposar per a tu?

Per a mi, va significar descobrir que tot el que s’havia parlat al Servei de Museus, la possibilitat de fer un centre pilot i de tenir una xarxa de tallers petits a disposició de les necessitats de cada zona -perquè era impensable llavors que cada museu tingués el seu propi taller de restauració- s’havia acabat. Ja m’havien dit que tot allò era somiar truites. Però la separació del Servei de Museus comportava també la centralització definitiva de la restauració a Sant Cugat del Vallès. Només hi havia una certa activitat a Girona però ja no hi va haver personal pel taller de Solsona, etc. I, en canvi, cada cop van anar creant-se més museus i segueixen apareixent com bolets. No ho entenc, tu, no ho entenc, potser que jo també munti un museu amb quatre rampoines que tinc per llençar...

Recordes alguna intervenció de conservació-restauració amb especial estimació?

La que més recordo, és la de Tortosa –el retaule gòtic de la Mare de Déu de l’Estrella- però no precisament per una especial estimació. Crec que és un compendi de coses que no s’haurien de fer. Per altra banda, molt més tard, la restauració dels dos mobles d’orgue va suposar l’entrada en un món nou i apassionant.

La dedicació a la feina del S.R.B.M. et va restar temps per estar amb la teva família o pel descans?

L’any 1982, era un moment de molta feina per a mi, en què jo feia estudis de possibilitats perquè tenia la plena confiança del meu cap, i m’hauria passat els caps de setmana treballant si no ho hagués tallat. Recordo que vaig haver de quadrar-me i advertir que jo els dissabtes i diumenges no treballava, i se’m va respectar. En canvi, en altres casos hi va haver més problemes per la mateixa qüestió.

Jo havia sentit dir repetidament que “la sort del S.R.B.M. era comptar amb un pressupost irrisori”. Explica’m aquesta aparent contradicció amb el que reclamaven els conservadors-restauradors.

Això no ho he acabat d’entendre mai. Crec que, a la funció pública, cal fer previsions, programes i propostes justificades, argumentant les partides, per demanar i obtenir els pressupostos adients i legítims. Quan no has fet aquesta feina, el pressupost acostuma a ser magre. No es poden demanar diners i després gastar-los segons les circumstàncies o les necessitats electorals.

Et sembla bé que institucions com el MNAC concursin com empresa per obtenir encàrrecs públics de restauració?

Jo, primer, fiscalitzaria l’estat de conservació dels fons del museu i de les seves seccions. Què fa una empresa privada quan no pot mantenir una plantilla massa gran? Fa una regulació de personal.

Creus que des de els teus primers anys d’exercici de la professió alguns aspectes de la conservació-restauració han millorat?

Jo diria que sí, malgrat que ara estic una mica desconnectat. Segueixo dient però, que caldria replantejar l’ensenyament de la conservació-restauració, potser la regulació amb les titulacions i professions europees pot ajudar. Crec que la prioritat ha de ser saber analitzar l’objecte, estudiar-lo per comprendre’l, meditar-ne i justificar-ne les intervencions. La tècnica de la intervenció és només una part del procés. Però també és important tenir en compte que per fer una reintegració amb fusta, per exemple, cal decidir amb quin tipus de fusta i de tall, conèixer-ne l’envelliment, preveure el comportament i la reacció d’aquest afegit respecte al material original... És fonamental aprofundir en els objectes per entendre el que tens entre mans, el seu entorn i el context per apreciar-los, per estimar-los.

La figura de l’arqueòleg territorial a la Generalitat de Catalunya funciona des de fa molts anys. Què ha passat amb la del conservador-restaurador territorial?

No ha existit mai perquè, per a mi, va ser un error voler-lo vincular a un museu concret. Segons la meva opinió, els SAM’s havien de ser independents i actuar com el recolzament de tots els museus de la zona que tinguessin adjudicada. No es va entendre d’aquesta manera i es va dir que això era massa car i que no calia fer instal·lacions noves. Potser sí,....però en vincular un professional al museu, passa a ser el conservador-restaurador del fons d’aquell museu i prou. Possiblement el cas de la figura del conservador-restaurador del Montsià, a Amposta, vinculat al Centre d’Estudis del Delta de l’Ebre, era l’únic que responia més a la idea que jo tenia : per començar es tractava de conservar un entorn natural, un territori...

La teva tasca associativa al GTCR i la sindical per aconseguir un estatus professional més digne, què van suposar?

Era el final de la meva trajectòria laboral. El sindicat em va assessorar i ajudar en la paperassa de la jubilació. El Grup Tècnic va ser una experiència primer molt engrescadora i després més decebedora; quan veus les hores i esforços que hi has d’invertir i la poca resposta dels associats. La professió s’ho mereix però no sé si els professionals s’ho valen.

Què creus que caldria perquè la nostra professió fos reconeguda al mateix nivell que d’altres professions relacionades amb la conservació del patrimoni cultural (arquitectes, arqueòlegs, historiadors de l’art,...)?

Cal aconseguir que els propis professionals responguin alhora d’aconseguir qualsevol cosa. Si som 500, cal que hi siguem tots, que participem. Vaig quedar parat en llegir en el butlletí que no hi ha junta al Grup Tècnic, perquè no es van presentar candidats a les eleccions; diu que només hi ha un grup que gestiona l’associació. No es pot fer una lluita en solitari.

Quins consells donaries als conservadors-restauradors que s’estan formant?

Que no estudiïn només per obtenir un títol, que aprenguin a estimar la seva professió que només així arribaran a ser uns bons professionals. Que llegeixin per estar al dia i per millorar. Estimar la professió és la millor manera de defensar-la.